Apol·lo i Dafne

Autor: Gian Lorenzo Bernini

Creació: 1622-1625

Índex• Introducció.

• Explicació del mite.Amb vida dels

protagonistes.

• Fonts escrites.

• Pervivència en l’art.

• Conclusió.

Webgrafia.

Apolo y Dafne

John William Waterhouse, 1908

Introducció• Ara us explicaré la història de “Apol·lo

i Dafne". Començaré desenvolupant aquest mite per la vida dels protagonistes fins que narri l‘esdeveniment principal. Un breu resum seria que en Cupido en tenir conflictes amb Apol·lo li llançà la fletxa de l'amor perquè s'enamorés de Dafne, aquest(Cupido) li va llançar la del desamor a l’altre protagonista perquè no estimarà a Apol·lo.Es pot deduir com un mite bastant tràgic.

Explicació(vida dels

protagonistes)• Protagonistes:

-Apol·lo:Fill de Zeus i Leto;va ser el Déu de la bellesa i el sol, és per això que hi ha nombroses

representacions de la seva figura en monuments en què es pretén resaltar la bellesa masculina,

així mateix va ser l'encarregat de posar música a l'Olimp, acompanyat per la seva Lira

amenitzava als altres déus . També va destacar per la seva forma de caçar igual que la seva

germana Artemisa.

Apol·lo en un dels seus relats mitològics que va donar mort a la serp Pitó que custodiava el

santuari de Parnaso, per això es va construir en el seu honor el temple que encara avui és

conserva parcialment a Delfos.També el seu amor més famós va ser el que va sentir per la bella

nimfa Dafne, filla del déu-riu Peneo. Però, com sempre, les coses es van complicar. Apol·lo

havia discutit amb Cupido, el fill d'Afrodita, també déu de l'amor, que amb les seves fletxes d'or

provocava amor, i amb les de plom, odi. En sentir ofès, va llançar a Apol·lo una fletxa d'or, hi

aDafne, una de plom. A l'instant, Apol·lo va sentir un amor irresistible per la bella nimfa, que

només podia pensar en fugir d'aquell déu, que únicament li produïa rebuig. En veure Dafne que

Apol·lo es dirigia cap a ella, va començar a fugir. Quan el déu, més ràpid que ella, estava a punt

de aconseguir-la, Dafne va demanar al seu pare que l'ajudés. El déu-riu la va transformar en un

llorer. Quan Apol·lo va arribar fins a ella, només va poder agafar uns fulls de l'arbre. Des

d'aleshores, el llorer es va convertir en un símbol de Apol·lo.

Explicació(vida dels protagonistes)

• Dafne:En la mitologia grega Dafne (en grec Δάφνη, 'llorer') era una Dríada (nimfa dels arbres), filla del déu riu Ladon d'Arcàdia amb Gea o del déu riu Peneu de Tessàlia amb Creúsa, una nimfa de les aigües que a més era sacerdotessa de Gea.

Dafne va ser perseguida per Apol·lo, a qui Eros havia disparat una fletxa daurada perquè s'enamorés d'ella, ja que estava gelós perquè Apollo havia fet broma sobre les seves habilitats com arquer, i també afirmava que el cant d'aquest li molestava. Dafne va fugir d'Apol·lo perquè Eros li havia disparat al seu torn una fletxa amb punta de plom, que provocava menyspreu i desdeny. Durant la persecució, Dafne va implorar ajuda al déu del riu Peneo, que la va transformar en llorer, arbre que des d'aquest moment es va convertir en sagrat per Apol·lo.

Explicació del mite• Apol·lo, era considerat un dels déus olímpics més polifacètics i importants. Déu de la

llum, el sol, les arts i la profecia, entre altres. Un dia es va trobar a Eros, o Cupido

segons la tradició romana, jugant amb les seves fletxes i, presumint de la seva última

victòria contra la serp Pitó, li va dir:

"Què intentes fer, desenfrenat nen, amb aquestes armes? Aquestes armes són pròpies de

la meva esquena, amb elles jo puc llançar cops inevitables contra una bèstia salvatge o

contra un enemic, ja que fa poc he abatut amb innombrables sagetes a la descomunal

Pitó, que cobria amb la seva repugnant i inflat ventre tantes jovades. Tu acontenta't

amb encendre amb la teva torxa uns amors que no conec i no iguals teves victòries com

les meves ".

El fill d'Afrodita, ofès davant aquestes paraules, va replicar dient-li que potser les

seves fletxes travessessin tot i vencessin descomunals enemics però les seves ho

traspassarien a ell.

• Sense perdre temps va batre les seves ales amb rapidesa fins arribar al cim de la muntanya Parnàs. Va treure llavors dues fletxes de la seva ple buirac, una servia per espantar l'amor, per detestar aquest sentiment; l'altra feia que naixés. La que fa brotar l'amor és d'or, brillant i aguda, la que el fa fugir és de plom cobert amb canya.Amb aquesta última va decidir Cupido ferir a Dafne (Llorer), una Dríada (nimfa dels arbres) que caçava als boscos consagrada a la deessa Àrtemis, filla d'un déu riu anomenat Peneo i d'una nimfa de les aigües, Creúsa, de manera que la fletxa va fer que Dafne detestés l'amor, especialment el de Apol·lo. La nimfa va fer prometre al seu pare que la lliuraria dels seus pretendents si arribava a donar-se el cas de veure's assetjada. Molts la pretenien, però ella allunyava als seus pretendents i lliure recorria els boscos.

Giovanni Battista Tiepolo

1696-1979(Apolo y Dafne)

• Amb la fletxa daurada va travessar el cor de Apol·lo. Un dia el déu va decidir fer una passejada pel bosc. Arribant a un dels seus clars, va descobrir a Dafne cantant prop d'un rierol i va quedar enamorat davant aquell meravellós xiuxiueig, va observar els seus ulls, semblants en la seva lluentor als astres,va admirar la seva boca i no va tenir prou amb haver-la vist, el seu cor es consumia en flames davant el desig de tocar-la.En notar la seva presència la nimfa va deixar de cantar i es va afanyar a buscar un lloc on amagar-se. Apol·lo va intentar seguir-la dicant-li paraules d'amor."Oh, nimfa, filla de Peneu, atura't, t'ho suplico!, No et persegueixo com a enemic, ¡nimfa, atura't! El xai fuig així del llop, el cérvol del lleó, els coloms amb les seves tremoloses ales fugen de l'àguila i cadascun dels seus enemics, jo et persegueixo a causa del meu amor cap a tu. Hi ha desgraciat de mi! Temo que caiguis de boca o que les teves cames, que no mereixen ferir-se, es vegin esgarrapades per les esbarzers, i jo sigui causa del teu dolor.

• Escabrosos són els llocs on t'afanyes, corre més a

poc a poc, et prego, guàrdia la fugida; jo et

perseguiré més poc a poc. No obstant

això, pregunta a qui has agradat, no sóc un

habitant de la muntanya, no sóc un pastor, no sóc

un home inculte que vigila les vaques i ramats. Tu

no saps, imprudent, de qui fuges i per això fuges.

A mi em obeeixen el país de

Delfos, Claros, Ténedos i la règia Patara, jo tinc

per pare a Júpiter, jo sóc qui revela el futur, el

passat i el present, per mi els cants s'ajusten al so

de les cordes. La meva fletxa és segura, però hi ha

una fletxa més segura que la meva, la qual ha fet

en el meu cor, abans buit, aquesta ferida.

Cornelis de Vos (1584-1651)

• La medicina és invenció meva i per tot l'orbe se'm diu "el auxiliador" i el poder de les herbes està sotmès a mi. Ai de mi!, Que l'amor no pot curar-se amb cap herba i no aprofiten el seu amo les arts que són útils per a tothom.''Apol·lo, al veure que la nimfa no detenia la seva marxa davant els seus dolços paraules, la va seguir doblant la seva rapidesa i, ajudat per les ales de l'Amor la va aconseguir, es va inclinar sobre l'esquena de la perseguida i va llançar el seu alè sobre el clatell de la atemorida Dafne. Aquesta, esgotada per l'esforç, tornà groc contemplant les aigües del Peneu implorar al seu pare:“Ajuda pare meu, si els rius teniu poder diví; transformam i fes que jo perdi la figura per la qual he agradat excessivament".

Final del mite

• llançada la súplica va començar a notar els seus membres més maldestres, la seva pell es va tornar tendra escorça, els seus cabells es van allargar i van convertir en fullatge, els seus braços, en branques, els seus peus es van adherir amb arrels a terra i el seu rostre es va convertir en la copa , només va persistir en les seves fulles la brillantor dels seus ulls després de transformar-se en llorer. De tota manera, Apol·lo va seguir estimant i acariciant la seva escorça, sota la qual encara podia sentir el seu cor bategar. Va abraçar les seves branques i va besar el seu tronc, però fins i tot sent un arbre Dafne va refusar els seus petons.

Chassériau (1844)

Fonts escrites• Autors destacats:

En lliteratura:

-Garcilaso de la Vega.

-Jacinto Polo de Medina.

-Quevedo.

Aquests escriptors escribien

poemes i obres dirigits a

l’amor dificil i puntualitazant

el mite de Apol·lo i Dafne.

Pervivència en l’art

• En escultures: Apolo i Dafne.

Bernini

Museu-Galeria Borghese. Roma

1624.

Es tracta d'una escultura en marbre realitzada per

Gian Lorenzo Bernini, una de les figures més

representatives del període Barroc, ja que no només

va ser un escultor extraordinari, equiparable a

Miguel Àngel, sinó a més un excel lent arquitecte i

una de les figures més importants de tota la

Història de l'art.

La peça respon a les característiques que

defineixen l'art barroc, ja que està definida pel seu

sentit del moviment, la seva expressivitat i

l'exageració una mica teatral que demostren els

seus personatges.

Apol·lo i Dafne

Palau de Osuna

Jardí històric "El Capricho".

Alameda de Osuna.

Madrid

Pervivència en l’art

• Pintures:

Antonio del Pollaiuolo

(1432-1498)

Cornelis de Vos (1584-1651)

Francesco Gessi (1588-1649)

Tiepolo (1696-1770)

John William Waterhouse

(1849-1917)

Tiepolo (1696-1770)

Pervivència en l’art• Poemes:

A DAFNE, HUYENDO DE APOLO« Tras vos un Alquimista va corriendo, Dafne, que llaman Sol ¿y vos, tan cruda? Vos os volvéis murciégalo sin duda, Pues vais del Sol y de la luz huyendo.

»Él os quiere gozar a lo que entiendo Si os coge en esta selva tosca y ruda, Su aljaba suena, está su bolsa muda, El perro, pues no ladra, está muriendo.

»Buhonero de signos y Planetas, Viene haciendo ademanes y figuras Cargado de bochornos y Cometas».

Esto la dije, y en cortezas duras De Laurel se ingirió contra sus tretas, Y en escabeche el Sol se quedó a oscuras.

Francisco de Quevedo

A Apolo, siguiendo a DafneBermejazo Platero de las cumbres

A cuya luz se espulga la canalla:

La ninfa Dafne, que se afufa y calla,

Si la quieres gozar, paga y no alumbres.

Si quieres ahorrar de pesadumbres,

Ojo del Cielo, trata de compralla:

En confites gastó Marte la malla,

Y la espada en pasteles y en azumbres.

Volvióse en bolsa Júpiter severo,

Levantóse las faldas la doncella

Por recogerle en lluvia de dinero.

Astucia fue de alguna Dueña Estrella,

Que de Estrella sin Dueña no lo infiero:

Febo, pues eres Sol, sírvete de ella.

Francisco de Quevedo

• Apolo y Dafne Dafne ya los brazos le crecían

Y en luengos ramos vueltos se mostraban;

En verdes hojas vi que se tornaban

Los cabellos que al oro oscurecían

De áspera corteza se cubrían

Los tiernos miembros que aún bullendo estaban;

Los blancos pies en tierra se hincaban,

Y en torcidas raíces se volvían.

Aquel que fue la causa de tal daño,

A fuerza de llorar, crecer hacía

El árbol que con lágrimas regaba

¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,

Que con llorarla crezca cada día

La causa y la razón por que lloraba!

Garcilaso de la Vega

També una fàbula molt

coneguda de Francisco de

Quevedo i Villegas.

Apolo y Dafne

Pervivència en l’art

• Música:

HÄNDEL, GEORG FRIEDRICH

Va crear un soneto per Apol·lo i Dafne. On ara

veurem la caratula d’aquest soneto que va fer:

• També podem veure:

Cançons de operes de Handel.

Daphne es una ópera del compositor

alemany Richard Strauss (1868–

1949) basada en el mite de Dafne.

Consta de un sol acte, com indica el

propi substítol: «Tragedia bucólica

en un acto».

Webgrafia• Aquesta informació ha sigut treta de les següents

pàgines:

http://www.glossamusic.com/glossa/reference.aspx?lan

g=esp&id=207

http://es.wikipedia.org/wiki/Apolo_y_Dafne

http://www.poesia-inter.net/fq03008.htm

http://historiadoreshistericos.wordpress.com/2010/04/0

9/apolo-y-dafne/

Conclusió• Fer aquest treball m’ha demostrat una vegada més

que queda molt per aprende.Jo mai havia sentit parlar

de mites com el que he fet.Estic molt contenta perquè

he après més de lliteratura.