1

ELOGI DE LA

FEBLESA

Alexandre Jollien

Estudis de Magisteri. FPCEE Blanquerna

Seminari, Berta Aznar

1er grau d’educació primària

Ana Pérez López

09/12/2010

2

Índex

1) Descripció del mètode socràtic .................................................... Pàg. 3

2) Anàlisi d’alguns dels eixos que configuren l’obra:

- Pregunta 1 ............................................................................. Pàg. 4

- Pregunta 2 ............................................................................. Pàg. 4

- Pregunta 3 ............................................................................. Pàg. 5

3) Opinió personal sobre “la mirada de l’altre” ......................... Pàg. 5, 6, 7

Bibliografia ....................................................................................... Pàg. 7

3

1) Definiu, molt breument, en què consisteix el mètode socràtic.

El mètode socràtic és un mètode de raonament desenvolupat o demostració

lògica amb el propòsit de buscar noves idees, la idea bàsica del mètode

socràtic d'ensenyament consisteix en que el mestre no inculqui ni guiï a

l'alumne cap coneixement, no es necessita ni memoritzar ni rebre cap tipus de

lliçó, sinó que l'alumne busca a l'aula el propi coneixement a través del diàleg

per mitjà de preguntes sobre un tema que planteja tant el professor com els

alumnes, es plantegen preguntes temptatives per treure a relluir els valors i

creences dels quals participen en el diàleg.

Els elements bàsics del diàleg socràtic són la pregunta, la resposta, la

conclusió i el debat. La manera de diàleg que Sòcrates aplicava en els seus

ensenyaments era diferent a l'habitual, consistia en la qual ell preguntava. 

Començava amb preguntes senzilles, anava portant a poc a poc el interlocutor

cap al tema filosòfic que li interessava a cada moment, fins que el deixeble es

veia sense sortida i acabava reconeixent la seva ignorància; llavors Sòcrates

segons les seves observacions més precises mitjançant el dialogo portava al

interlocutor a formular els enunciats o conceptes que considerava correctes

sobre el tema del que es parlava.

El mètode consta de dues fases: La ironia i la Maièutica

La ironia socràtica: L'estudiant pensa que el que creu és cert, però en

realitat no ha tingut temps de desenvolupar un pensament sobre això,

desenvolupant així molt prejudicis. El filòsof debat la idea que té el deixeble

per mitjà de preguntes, fins que l'estudiant descobreixi que el que pensava

era errat o incomplet.

La Maièutica: Aquesta es posa en el segon nivell del procés socràtic. Lliure

del prejudici, el deixeble és convidat a continuar el diàleg per descobrir de

manera més profunda la coherència del pensament. La veritat és la fase de

conclusió en la qual l'estudiant es fa amo de la veritat que ha descobert.

4

2) Anàlisi d’alguns dels eixos que configuren l’obra:

Quina evolució va tenint el concepte de “normalitat” al llarg de l’obra?

En la lectura, Alexandre defineix la normalitat dient que és: “Tot allò que és

igual a la majoria o la mitjana dels casos o costums, allò que és habitual,

familiar”. Aquesta definició és el que tots pensem sobre “normalitat” però,

llavors, tot lo que sobresurt d’aquesta mitjana ja no és normal? No seria just.

Molta gent es pot sentir desvaloritzada o discriminada per això, tal i com li

passa a l’Alexander. La societat tendeix constantment a posar canons, a

idealitzar sempre les coses, condicionant a les persones, amb lo senzill i bonic

que seria acceptar i admirar a cadascú tal com és, tan sòls, fixar-nos en el seu

interior. Al llarg de la lectura, es pot observar com aquest concepte va

evolucionant per a millor. Gràcies a les eines que li donen suport a Jollien

(pregunta 3), ell es supera i aconsegueix sobrepassar la barrera que al principi

li separava de la normalitat, fins a ser acceptat com a un noi amb capacitats

com qualsevol altre, útil i estimat pels altres.

Quin paper juga l’amistat en el dia a dia d’Alexandre Jollien i els seus

companys?

L’amistat i els llaços d'afecte creats, són un factor clau que hem de tenim

molt present. En els moments difícils l’Alexander troba afecte en el seu

educador, Sebastien. Al llibre podem observar que per ell, la seva relació

no quedava reduïda a la que consisteix ordinàriament entre l'educador i

la persona discapacitada. La seva amistat no era pas la d'un educador,

sinó la d'un amic. Doncs, igualment amb els seus companys, Jollien troba

refugi i afecte, cosa que pot animar a qualsevol persona en moments de

desesperació.

5

Quines eines dóna la filosofia a Jollien per assumir la seva condició

física?

La auto-acceptació que li dóna la força suficient per arribar a realitzar els seus

objectius, la reflexió que realitza, l’aprofitament de les altres aptituds i virtuts

que tenia, ja que, encara que estigués limitat físicament, la seva ment no era un

capsa buida. Una altra eina seria la discussió filosòfica que manté amb

Sòcrates, per tal d’aportar un punt de vista exterior i no sentir-se rebutjat, ja

que, la discapacitat no s'ha d'eludir mai. Tenir una discapacitat física no és cap

malaltia, sinó una condició humana com qualsevol altre. Un pot no tenir cotxe,

no tenir diners o trobar-se a l'atur i en totes aquestes situacions també

necessitarà un cop de mà, al igual que una persona amb discapacitat. Així

doncs, per què amagar-nos de la nostra condició? No fem mal a l'altre

evidenciant com som. L’Alexander no ha de sentir vergonya per ésser un

ciutadà més, encara que, de vegades, sigui un obstacle d'integració, molts

cops és una sensibilització cap a l'acceptació i la consideració de la societat.

3) Com creieu, vosaltres personalment, que ens pot influir “la mirada de

l’altre” en la visió i construcció del propi “jo”? Intenteu fer-ne una

reflexió autobiogràfica, prenent com a referència la vivència

d’Alexandre Jollien.

Al llarg de la lectura hi ha moltes coses interessants, però sobretot, el més

impactant és la dura experiència viscuda per Alexander, en la qual tots, en

algun moment ens hem pogut sentir reflectits, sigui pel que sigui. Tothom

alguna vegada s’ha sentit diferent, amb alguna mancança, problema físic o

estètic. Pot ser un detall molt petit o un problema molt greu, però sempre

sentim aquesta feblesa, moltes vegades causada pel que els altres diran o pel

que els altres pensen.

La vida de l'Alexandre és intensa, plena d'esforços. La seva discapacitat és un

cas difícil, amb molts obstacles, ja que, la nostra societat no vol gent tant

diferent, i se’ls aparta del món.

6

Bé, doncs jo, amb algunes fites d’aquest llibre he tingut en que pensar, amb

altres he reflexionat, amb altres m’he sentit identificada i, d’altres, crec que són

una clara definició d'allò que no ens aturem a pensar i és peça clau en una

convivència sense diferències.

Però perquè passa això? Per contestar-vos m’agradaria citar una fita que

apareix al llibre quan Sòcrates fa una pregunta a l’Alexandre respecte la visió

de la gent front a la condició de ser diferent; en la qual qüestiona: ¿Potser és

perquè les misèries i les febleses de l'home sovint són més visibles que la seva

grandesa i les seves forces? Que certa i evident és aquesta reflexió davant a

societat que ens rodeja. Sovint, només observem les coses evidents com són

les mancances físiques i no ens aturem a conèixer l'esperit i la grandesa

d'aquell que trobem diferent a nosaltres.

Voldria afegir que conec a una nena, veïna meva, que actualment té una

discapacitat important. Moltes vegades la veig per l’edifici i amb la lectura crec

que la he pogut conèixer una mica més, he sentit molta empatia amb ella. A

mesura que m'anava endinsant en les vivències relatades per l'Alexandre, era

com si estigues llegint la seva pròpia vida.

Tot i així no és la meva autobiografia, i per tant, em centraré en explicar un de

molt problemes que he patit de més joveneta, en el qual puc trobar similituds

amb el relat de l’Alexander.

Un cas molt fàcil i breu podria ser el dia que em van posar ferros a les dents. Jo

era una nena joveneta i vaig patir bastant. Era un dia important. Jo sabia que

era una cosa bona per mi però només en pensar que tindria que portar-los 2

anys em traumatitzava. Es tractava d’un complex, que ni molt menys ho voldria

comparar amb una discapacitat, però vull retractar que mai m’hagués sentit així

si la gent del voltant no s’hagués rigut de mi. Poques nenes ho portaven. Fa

uns anys era una cosa diferent. Semblava que tothom només es fixes en això

quan jo tenia moltes més coses per oferir i això només era un afegit. Vaig

sentir-me diferent i ho vaig passar malament, encara sabent perfectament que

era una cosa amb termini, que acabaria aviat, doncs no puc imaginar-me com

va patir l’Alexander.

7

Un altre problema que actualment visc és una malaltia que pateix el meu pare.

Fa uns anys que el van diagnosticar esquizofrènia. Forma part de la meva vida

i m’ha condicionat molt. Primer dir, que ell no pot treballar i segon, ja és difícil

superar certs problemes sense obstacles, com per també sentir el rebuig de la

gent. Tot s’ha de dir, com al llibre explica, els companys i les amistats formen

un paper molt important a la nostra vida i en el meu cas, m’he sentit sempre

molt recolzada per els meus amics, que sempre m’han defensat i han estat

amb a mi quan he pogut passar-ho malament o he estat diferent.

Hi ha coses que ens condicionen, que ens marquen per a tota la vida i no és

just. M’agradaria poder-ho canviar per que tothom es mereix una oportunitat.

L’ésser humà es pot aixecar moltes vegades, però el que no pot és intentar

canviar el que un col·lectiu pensi d’ell, no pot canviar aquest rebuig, i nosaltres

com a mestres és el que hem d’intentar canviar. Hem de tractar a tots els nens

per igual, fixant-nos en els que tenen més dificultats per assolir les

competències i ajudar-los, motivar-los sempre.

Per concloure, penso que aquesta mirada que sentim per part dels altres cap a

nosaltres, condiciona molt el nostre pensament i construcció del propi “jo”. Amb

això vull dir que, nosaltres mateixos ens fem vulnerables per les opinions o

crítiques dels quals ens envolten. Construïm una imatge afeblida, un "jo" fràgil i

auto-convençut de que no pot superar aquest problema, ja que tothom pensa

així. Si la gent, la societat en general donés força a la gent amb problemes, i

aquesta, es sentís recolzada pels altres, crearia un “jo” amb fortalesa per

superar les mancances i aconseguir els seus objectius. Però això ho veig

bastant difícil, per tant, la meva proposta seria fer-nos valdre per nosaltres

mateixos i recolzar-nos en la gent que ens estima. Mai hem de pensar que som

pitjors que ningú altre. És un gran error.

Bibliografía

Jollien, A. (Setembre del 2001). ELOGI DE LA FEBLESA. Barcelona: La

Magrana, SA.