AULA INTERIOR

BUTLLETÍ

Dubtes resolts

Butlletí 32

[31 de maig 2019]

2

Índex

Utilitat del butlletí 3

Sobre com incorporar el valor de la honestedat 4

Sobre vàries consultes 7

Sobre estimar 13

Dubtes del Grup Online

Sobre ponerse en el lugar del otro 16

Sobre cómo actuar frente a otras personas 18

3

Utilitat del butlletí

Planteja els teus dubtes i experiències al correu electrònic de la Marta info@aulainterior.com, o mitjançant el formulari de dubtes que trobaràs a www.aulainterior.com/ca, fent clic a ALUMNES (en la part superior).

En plantejar la pregunta, t'agraeixo que ho facis sense donar dades personals, així m'evites la feina de treure-les i serveix per a tothom.

MOLT IMPORTANT: fes només preguntes sobre els CONTINGUTS del curs. No faig teràpia i no sóc psicòleg, així que no em plantegis temes que no siguin del curs: "m'he de casar amb tal persona?", "he de matricular-me a tal assignatura?", etc. Recorda: només preguntes relacionades amb el contingut del curs.

Si rebo diversos correus d’un mateix dubte, només en poso un però de manera que contesti totes les persones que tenien aquesta dificultat i, a més, sigui útil per a les persones que no l’havien plantejada.

Veuràs que normalment contesto dins dels correus que heu enviat, així és com si estiguéssim dialogant i és més fàcil de diferenciar les preguntes de les respostes.

No cal que llegiu tot el butlletí si no podeu: mireu l'índex i podreu escollir aquelles preguntes que us semblin més útils per a la vostra situació actual. Us sembla?

4

Sobre com incorporar el valor de la honestedat

Hola Daniel,

Bon dia!

És un curs espectacular i no vull que s'acabi, però ja tan sols ens queda l'última classe del juny.

Je, je, je...

No pateixis, us proposaré diferents alternatives per seguir aprofundint.

No estareu sols/es.

Us suggeriré coses per poder seguir alimentant-vos en funció de les vostres preferències...

Et sembla?

:-)

El que més m'està costant es com descobrir els meus valors, però crec que hi ha un que ressona i encara no sé com integrar.

Al meu personatge li encanta caure bé a la gent, de fet és súper adaptable als gustos dels altres i molt sovint canvia de forma de pensar depenent de qui té al davant. Es un com un camaleó, però en comptes de canviar de color canvia d'idees però això m'agradaria anar-ho canviant ja que em porta sofriment a la llarga tot i que en el primer moment es joiós i gratificant, és un caramel que de seguida perd el gust i acaba convertint-se en amarg.

Ara tampoc el que no vull és caure malament a la gent,

Clar!!!

No seria lògic, oi?

:-)

5

però el que voldria és començar a ser jo tal com he de ser. Sense canviar de color quan em poso al costat d'un i després canviar l’altre color quan estic al costat d'un altre. I el sofriment més fort ve quan m'he adonat de la meva incoherència quan aquest dos s'ajunten amb mi a la vegada i llavors ja no sé de quin color posar-me...

En un primer moment m'atreia el valor de la sinceritat, però després d'entendre que és millor estar callat que parlar quan les paraules provoquin una pitjor situació o malestar, llavors crec que la sinceritat s'acosta al que vull però que no ho és tot.

Llavors crec que el valor és el de la honestedat, crec que hauria de ser honest amb mi mateix amb el que sóc o el que tinc que arribar a ser i expressar-me com a tal.

Sí!

Honest amb tu i tendre en la forma de dir-ho i d'expressar-ho...

Et serveix?

I després deixar a la resta que m’estimin o no a la seva decisió, però el que no hauria de fer és oblidar-me de qui sóc, dels meus gustos, de les meves idees pel sol fet de voler caure bé a la gent.

De fet em penso que ja no ser ben bé qui sóc, què vull, etc perquè he estat tant i tant de temps volent agradar els altres que m'he oblidat de mi des de fa molt i molt temps.

Ho entenc.

Però aquest retornar a tu, et serà molt grat... tornaràs a recuperar-te...

Llavors com hauria de recuperar la meva essència i saber poc a poc qui soc, que vull i després ser honest amb mi mateix i els altres. Crec que això és el que voldria aconseguir però no ser molt bé com. Però crec que ja es un bon començament saber al menys on vols anar.

Sí.

6

No has de saber com.

Això no cal.

El que sí cal és saber que busques no trair-te i quan estiguis davant una situació on pots ser un/a camaleó... sabràs que és l'oportunitat d'expressar l'honestedat amb tendresa.

No pateixis: la vida et dirà on i com; la vida et posarà ocasions... tu només has d'aprofitar-les quan arribin!

Moltíssimes gracies,

7

Sobre vàries consultes

Hola!

Hola!

Us faig arribar unes quantes consultes per al butlletí setmanal

Endavant! PRIMERA: Sobre la forma de verificar creences. Hi ha una qüestió que no acabo de quadrar del tot referent a la forma que tenim per verificar si una determinada creença és o no vertadera (és a dir, si és o no sàvia). En algun moment m'ha semblat entendre que les creences que ens generen patiment (no dolor sinó patiment psicològic) són, per definició, errònies. En canvi, aquelles que ens aporten pau interior són vertaderes. És així?

Sí, aquest és un criteri senzill i pràctic. Després m'he fixat que a la pàgina 8 del dossier es donen més criteris: es parla de verificar si les creences ens porten a resultats satisfactoris, tant internament com externa, i també si són resultats voluntaris o no. Efectivament: si els resultats són satisfactoris és que anem bé. Però, clar, ens cal que els hàgim obtingut de forma voluntària... en cas contrari, com podríem tornar a obtenir-los? Només seria sort! :-) El dubte està en el terme "satisfactoris". Aquí em costa diferenciar quan és satisfactori per a l'ego i quan ho és des del punt de vista del jo-experiència. Imagino que la segona opció seria idònia però t'agrairia si em poguessis donar algun criteri addicional per poder diferenciar millor quan la satisfacció ve d'un lloc o d'un altre... i per tant, quan podem valorar un resultat com a prova de "veracitat" d'una idea o creença... Uf! No és fàcil... Mira, no has caigut a l'ego-ideal quan, en obtenir un resultat satisfactori en gaudeixes però no pateixes en no obtenir-lo. Ho acceptes i mires de resoldre-ho per tenir millors resultats.

8

Aquesta acceptació de la realitat i centrar-te en el que sí pots fer, a més, et portarà ràpidament a un nivell de saviesa elevat... Posem un exemple: resulta que la meva alimentació em porta a tenir problemes físics. Bé, el resultat és clar: em falta saviesa per saber alimentar-me amb més saviesa i obtenir bons resultats de salut (en funció de les possibilitats del meu cos, clar! Que no tots els cossos són iguals...). I ara el segon pas: si puc mirar els mals resultats i pateixo... és l'ego. Si veig els mals resultats i em centro en millorar-ho sense patir, això és el jo experiència. I, clar, ser capaç d'acceptar-ho tot i centrar-nos en les eines per millorar-ho serà una palanca immensa per passar del jo-experiència al jo-essencial ràpidament... Uf! Espero haver-me explicat amb prou claredat... ************************************** SEGONA: Sobre la llei de la correspondència Una de les idees de la sessió (que també apareix a dossier) que m'agradaria comprendre millor és la següent: "Els pensaments marquen el que vivim. I el nostre món interior convoca el món exterior que vivim per la Llei de correspondència." El dubte és: La llei de la correspondència ve a dir que estem vivint allò que ens correspon per tal d'aprendre allò que hem d'aprendre.

Sí, vivim allò que hem d'aprendre perquè ho ignorem... allò que ignorem ens duu a caure en errors inevitablement... i, gràcies a això, ens veiem obligats a aprendre. És a dir, que si jo sóc analfabet, no és que la vida em posi lletres perquè aprengui el que no sé... sinó que la meva ignorància em farà patir quan hi hagi lletres que no sé llegir i, amb el temps, m'esperonaran a aprendre'n... Per tant, en quin sentit es parla de "convocar al món exterior"?

Sembla com si volgués dir que, segons quin sigui el món interior, estem "atraient" cap a nosaltres una determinada realitat en el nostre món exterior (o unes determinades persones, per exemple). És aquesta la idea?

No exactament. Crec que l'exemple anterior ho explica una mica més clar. Tot existeix, però les meves ignoràncies marquen les dificultats que em trobo.

9

Si jo sóc analfabet i no entenc les lletres, “seleccionaré” tota la realitat menys les lletres... la meva serà una realitat sense paraules escrites, una realitat analfabeta... jo, de tota la realitat, estaré “escollint o convocant” aquella part que lliga amb el que sé... Però com els cartells, els llibres, les instruccions escrites existeixen... em trobaré continuadament amb problemes “de lletres”. Són veritables problemes? No. Però la meva ignorància els “convoca”, se'ls troba. Es tracta d'una selecció inconscient més que no pas d'una “llei de l'atracció”: em trobo allò que ignoro inevitablement, mentre allò que si domino no em genera cap problema. Oi que ara ha quedat més clar? ************************************* TERCER: Sobre l'acceptació de mi i dels altres Una altra de les idees que m'agradaria comprendre millor, i que ja havia aparegut en algun altre moment del curs, és la següent: "El que no accepto de mi és el mateix que no accepto dels altres." Aquesta és una idea que només he pogut verificar parcialment i per això et volia consultar si em poguessis ajudar una mica. Per exemple, jo puc pensar el següent: "De vegades he experimentat alguna relació (personal o laboral, això ara és igual) on hi ha una altra persona que veig que està manipulant als altres i que intenta enganyar utilitzant estratègies de tot tipus. Aquest és un tema que jo no accepto de l'altra persona i que m'irrita molt". I la teva irritació parla que és un tema no resolt dins teu. No vol dir que tu manipulis, però sí pot indicar que tu no has sabut relacionar-se pacíficament amb aquest error. El que veus fora, et fa adonar que el tema no està solucionat dins teu, que no el saps perdonar o similar. A partir d'aquí, encara que em costi, puc arribar a entendre que la realitat externa és neutra i necessària tal com és; i que tothom fa el pot amb el que sap. I que per tant, el problema el tinc jo i no ella. I per tant, em correspon l'acceptació (que no vol dir resignació). El que no acabo de veure del tot és la relació entre allò que em costa

10

acceptar de l'altra persona i allò que no accepto de mi mateix. Ho dic per la idea del principi: "El que no accepto de mi mateix és el que no accepto dels altres". Em podries ajudar a clarificar una mica aquest punt?

Sí, mira, si tu pots mirar amb comprensió la necessitat de l'altra persona manipular, també el teu interior canviarà... mentre no ho acceptis fora ho portes dins... I estaràs continuadament mirant fora si manipulen o no... serà un tema central en el teu exterior, perquè també ho és (per manca d'acceptació) al teu interior... Mira, quan a mi em fa mal una ferida quan algú me la toca, el mal està a la ferida i no pas al dit que em toca, oi?

Doncs el mateix! Si hi ha un tema que no accepto d'algú, el problema el tinc jo i l'altre només fa de dit... Oi que ara ho veus una mica més clar? *************************************** QUART: Sobre els tipus d'energia A la pàgina 8 del dossier m'he fixat que es comenta: * Des de les EMOCIONS: Energia emocional (biològica) com a "combustible" de l'energia biològica. * Des dels SENTIMENTS: Energia sentimental (judicis de la realitat) com a "combustible" de l'energia mental. * Des de l'AMOR: Energia de l'Amor (comprensió, no judici) com a "combustible" de vida espiritual. Sobre aquest plantejament volia consultar vàries qüestions: 1) Entenc que cada una de les tres fonts energètiques corresponen al que vas comentar durant la sessió, referent al fet que cada centre (intel·lectual, emocional i energètic) es podria dividir en tres, de forma que tots tres centres tenen una part energètica. Seria aquesta la correspondència? Si fos així com serien les correspondències entre

11

centres i tipus d'energia? o això seria una altra qüestió diferent?

No, no. És una qüestió diferent. L'energia biològica ve del cos i com el gestionem. L'energia sentimental ve de la ment i la seva gestió. I l'energia superior ve de la forma com ens relacionem conscientment amb l'essència que som. Tot i que totes les coses tenen interrelacions, són temes diferents. 2) Ara no recordo la diferència entre emoció i sentiment. Entenc que el primer té un sentit més reactiu o automàtic davant d'una situació. És a dir, si vaig per un carrer fosc, de nit i veig persones desconegudes amb una aparença amenaçant, tinc una reacció EMOCIONAL de "por". En canvi, si estic en una situació complicada a la feina puc tenir un SENTIMENT de "por" a perdre la feina però aquest estaria fonamentat en una creença més elaborada i no tant reactiva com si fos una emoció. Seria aquesta la diferència entre emoció i sentiment? La por, la ràbia, la tristesa,.. són emocions o són sentiments?

Mira, les emocions són biològiques: son, percepcions, gana, cansament, atracció... Però els sentiments neixen d'un jucidi del món: neixen del meu pensament. Per això són senti-mentals. :-) Ho recordes ara?

Si no m'equivoco ho vàrem explicar al mes de novembre... deu estar en aquell dossier... 3) Es parla que l'energia espiritual és més potent que l'emocional i la sentimental per a l'auto-coneixement. Però a la pàgina 9 del dossier hi ha un enfocament que no acabo d’entendre prou bé quan diu: "el més fàcil és començar per la biològica i per la sentimental, en acumular prou energia d'aquestes podem començar a generar energia de l'amor...". Sobre això no acabo de veure el perquè resulta més fàcil que l'energia de l'amor sigui un pas posterior a les altres dues. No ho acabo de veure tot el conjunt... m'ho podries clarificar una mica més?

Sí, ho intento. Començo per l'energia biològica. Crec que resulta molt senzill dir-li a algú

12

que dormi prou hores, que faci una mica d'esport, que procuri menjar a les hores i amb aliments sans... Crec que tothom ho pot entendre: cuideu el cos i us sentireu millor, gaudireu de millor salut. Per tant, començar a tenir cura de la pròpia energia a partir de l'energia biològica és força senzill, oi?

Un cop això s'entén, resulta força natural suggerir que hem de cuidar la nostra salut psíquica i les nostres relacions socials per gaudir d'una salut psicològica positiva. Tampoc resulta gaire difícil comprendre que, quan estic de bon humor tinc més energia vital i que, per tant, cuidar la meva energia sentimental és un pas clau per viure amb més força i energia, oi?

Per tant, començar per aquestes dues és el més fàcil. Tanmateix, suggerir que hi ha altres energies encara més subtils amb les que podem contactar, resulta més difícil d'explicar perquè, mentre no tinguis prou energia psicològica, no tindràs suficient calma psíquica com per exercitar tècniques de presència, de meditació, de despertar, d'oració real i profunda que sí et connectin amb aquesta energia superior i comprovis la seva potència. Per aquest motiu crec que aquesta energia espiritual és més difícil d'experimentar i de comunicar que no pas les altres dues. Per això afirmo que és més fàcil començar per la física i, després, per l'energia psicològica. T'he contestat?

Espero que sí!

:-) *************************************** Gràcies!

A tu!

13

Sobre estimar

Hola Daniel,

Bon dia!

Moltes gracies per les teves reflexions, que estan ajudant a què creixem, a aprendre.

De tota manera, sé que encara sóc un aprenent.

Clar! Totes i tots ho som... oi?

Doncs... seguirem aprenent amb ganes! Ens hi fixarem!

Pregunta 1: no aconsegueixo aprendre a aplicar el tema de què estimar és fer-ho sense esperar rebre res. Jo trobo que sóc capaç d’estimar molt, però quan hi ha persones a qui dedico la meva estima, i no sento que ho aprecien, ho gaudeixin, em retornin sentiment .. reconec que el sentiment es de frustració, desànim.. com puc fer per aplicar la idea o per entendre que el millor d’estimar és no esperar rebre res?

En lloc de centrar-te en “no em cal rebre res a canvi”, centrat en donar activament el que sí vols donar.

Llavors veuràs que, al marge de la seva acció, tu vols seguir donant el que dones. Et ve de gust. És el que vols fer.

Mira, és ben diferent que jo pensi: “he de donar sense esperar res a canvi” que adonar-me'n que, en aquesta situació, jo només vull que donar i no vull fer una cosa diferent. Donaré amb consciència i sabré que vull donar, que vull actuar així. El que els altres facin no m'importarà perquè jo sí sabré el que m'importa i ho estaré fent de forma conscient.

És a dir, mira el que vols compartir i centrat en això. Observa com ho vols compartir conscientment... i entendràs que això ja té sentit per ell mateix.

Tanmateix, t'animo a centrar-te en el veritable amor: buscant el que és millor per a tu i els altres en funció de les 7 eines de l'amor.

A vegades ens relacionem des dels sentiments (i no des de les 7 eines de l'amor) i acceptem maltractes que no hauríem d'acceptar. Donem per

14

bones situacions on, potser, hauríem d'allunyar-nos o canviar la relació o deixar que l'altra persona visqués les conseqüències de les seves accions.

Ho dic perquè sovint confonem el “sacrificar-me” amb estimar. I no. El que hem de cercar és l'aplicació de les 7 eines de l'amor, cercar el màxim bé i quan se'm maltracta sovint he de dir prou, marxar o deixar que visquin les conseqüències de la seva conducta: no fer-ho seria manca d'amor.

Uf! Espero haver-te donat un fil del que estirar...

2.- Un exemple pràctic, una relació de parella que es va acabar fa uns anys perquè ell trobava que en aquell moment, no era el seu moment per estabilitzar la relació de parella. Volia cuidar al pare en aquell moment i no trobava que fos compatible. Després d’un parell d’anys, ell vol tornar a comunicar-se, a retrobar-nos, fa regals... entenc que és per la llei de la compensació?

Doncs no ho sé. Però si a tu et ve de gust, accepta-ho i sí tindrà a veure amb la llei de la compensació.

Tanmateix, si ho vius com un xantatge o no et ve de gust, digues-li que ara ets tu qui estàs en un altre moment.

Ho sento, no ho puc contestar per tu.

Però clar, ara que ha passat el temps, entenc que l´altra persona vol compensar, seria això?

No necessàriament. Pot voler-te comprar, pot voler-te seduir... No ho sé.

En tot cas ets tu que t'has de preguntar: ara segueixo obert/a a refer la relació com abans?

En funció de la teva resposta trobaràs una línia d'acció o una altra...

però quan ja ha passat 3 anys, tornar enrere, hi ha molta gratitud. Com es fa per afrontar aquesta llei de compensació?

Escolta el teu interior.

Si ho vius amb alegria i gratitud, accepta-ho.

15

Si ho vius com un xantatge o una seducció que no et ve de gust, actua diferent.

Ho veus, oi?

Doncs... a posar fil a l'agulla!

Moltes gràcies

16

DUBTES DEL GRUP ONLINE

Sobre ponerse en el lugar del otro

Hola,

¡Hola!

me encantó la clase

¡Me alegro! ¡A mí también me entusiasma impartirla!

Al intentar ponerme en lugar de otro, mi personaje me pone resistencias,

es como que me pregunta ¿y para qué quieres ponerte en la mente de

otro?, ¿para qué ver qué siente el otro?

Sí. Lo entiendo.

Pero si el amor nace de la comprensión, ese proceso puede ser muy

valioso... ¡aunque nunca podamos estar 100% seguros de lo que

imaginemos sea exacto!

También, yo soy energía al igual que el otro, ¿es importante ver que el

otro es lo mismo que yo?

Sí. Pero el VER no es un proceso energético, sino de comprensión.

Por eso lo hemos sugerido en este momento del curso.

Aunque la mente puede ser un obstáculo para comprender si nos

quedamos anclados solamente en lo lógico; sin ella no podemos

comprender profundamente y, sin la comprensión, el amor resulta difícil

de vivir conscientemente.

Por eso, muy a menudo sugiero intentar comprender en lugar de forzarse

17

a amar... De la comprensión nace, de forma natural, el amor... y la

comprensión necesita de la mente (aunque pueda ir mucho más allá de la

mente lógica...).

¡Espero haberte contestado!

Muchas gracias

18

Sobre cómo actuar frente a otras personas

Hola Daniel,

¡Hola!

En aula interior hablamos de muchas cosas que necesitan una buena

apertura de mente, por lo que mucha gente no lo puede comprender. A

mí me cuesta estar presente en conversaciones de mentalidades muy

cerradas por qué no se mucho qué decir, si digo lo que yo pienso sé que

no lo van a entender y además me van a atacar (y yo no sé si estoy

preparada para argumentar ciertas cosas con cierta gente aunque yo las

crea)

Bueno, ya sabes que lo importante no es creer o no; sino tener la

experiencia, haber comprobado, haber verificado. Cuando se ha hecho

eso, da igual creer o no: estamos ante hechos.

pero si me callo me siento mal porque es como si asintiera lo que están

diciendo y aunque sean amigos míos o personas que aprecio hace que no

me sienta a gusto con ellos, pero tampoco me puedo aislar de todo el

mundo por esta razón. ¿En estas situaciones que podría hacer?

En la vida nos encontramos con personas muy diversas. Lo más sabio,

creo, es focalizarnos en lo que tenemos en común, en lo que compartimos

y es bello, en lugar de fijarnos en lo que nos diferencia.

Esto es muy útil para estar con personas con las que tenemos grandes

diferencias como niñas/os, personas de culturas totalmente distintas o con

intereses o ideas muy contrapuestas a las nuestras: fijarnos en lo que sí

tenemos en común y apreciamos.

De este modo generamos un vínculo natural sin esfuerzo por nuestra

parte.

De hecho, nos sentimos separados/as de estas personas porque nos

19

fijamos en lo que nos separa... si lo hacemos al revés verás cómo nos

sentimos cercanos... De hecho, ¡tenemos tantas cosas en común!

Pruébalo y me dices.

Por otro lado también quería preguntar por otra situación en la que me

veo expuesta muchas veces. Yo tengo una manera de pensar muy

distinta a la de mis suegros y cuñadas por lo que constantemente me

siento juzgada por ellos y poco aceptada. Para mí esta situación es muy

compleja especialmente desde que tengo hijos ya que no solo opinan

sobre mi sino como educo a mi hijos y como son ellos, y ahí ya me están

tocando un tema muy delicado. Para mí esta situación es de total

aprendizaje y creo que si consigo algún día poder estar tranquila y rejada

con ellos, pudiendo ser quien soy sin miedo a que me juzguen habré

superado algo muy importante para mí, pero de momento no sé cómo

hacerlo.

Sí, entiendo lo que dices.

Pero al menos, has localizado un espacio de entrenamiento interior en

lugar de confundirlo con un espacio para criticar, juzgar o similar.

Te das cuenta de que tú tienes un problema y no les acusas a ellos/as de

generarlo, sino que buscas la mejor forma de relacionarte con ellos/as al

margen de lo que digan.

Lo remarco pues muchas personas no se darían cuenta de ello y lo harían

al revés: ellos/as son quienes deben cambiar.

Creo que verlo te hará dar cuenta que, aunque puede parecer que el

avance es pequeño, el punto de partida implica un cambio abismal.

Intento aplicar las herramientas del amor, pero me cuesta porqué

aunque yo siento que los respeto y los aprecio, no siento lo mismo por su

parte.

Claro.

20

Ellos no usan herramientas de amor para relacionarse, sino que

(seguramente sin darse cuenta) usan armas y acaban agrediendo todo el

rato.

En todo caso, pregúntate: ¿desearías hacerlo diferente? Porque si te das

cuenta que no quieres actuar distinto, te resultará mucho más fácil

sostener lo que haces al margen de la opinión ajena.

Dejará de ser una lucha para ser una decisión y, al mantenerla, estarás

manteniendo tu libertad.

Más bien tienen una mentalidad que si no piensas como ellos es que

estás equivocado y entonces se sienten atacados cuando das una opinión

diferente y se lo toman muy mal y te tratan como "un bicho raro" o yo

me siento así por lo menos.

Y ahí tienes una pista concreta: procura no atacarlos a través de tus

opiniones. Aborda los temas desde lo que tenéis en común y, cuando no

sea posible, sal del atolladero con una frase parecida a: “Te entiendo

perfectamente. Si yo fuera tú seguro que lo vivía igual”. Ahí no estás

mintiendo, pero evitas confrontarte con ellos/as hasta que estén con

ganas de enriquecerse con otras opiniones y visiones.

No sé si te servirá, pero te animo a intentarlo.

Esto hace que yo no me sienta nada a gusto estando con ellos y evite

bastante verlos,

Si te fijas en sus virtudes, en lo que tenéis en común y puedes valorar

seguro que te resultará más sencillo. No es fácil con todas las personas,

pero te lo puede simplificar.

Por otra parte, no pasa nada si no los ves a menudo... Solemos sentirnos

culpables por ello, pero es perfectamente normal que no podamos ver a

toda la humanidad y que, por lo tanto, a algunas personas las veamos más

y a otra menos (y a otra nunca). Tenemos derecho a decidir cómo

distribuimos nuestro tiempo: hazlo de forma muy consciente y, al ser una

21

decisión consciente, habrás evitado la culpa. ¿Lo intentas?

pero no puedo huir siempre de esta situación y creo que ha llegado el

momento de poder aceptarla pero no sé por dónde empezar ¿me

podrías dar algún consejo?

Fijémonos en lo que sí apreciamos, en los valores de la otra persona, en lo

que sí podemos compartir y reguemos eso.

Creo que es un consejo que sirve para este caso, pero también para

cualquier otra relación. No dudes en probarlo.

Y si no vieses nada positivo... ¡eso hablaría de tu autolimitación! ¿Verdad

que te das cuenta?

Muchísimas gracias Daniel.

A ti por ayudarnos en algo concreto que todos/as podemos aplicar.