Butlletí informatiude l’Associació

d’Antics AlumnesMaristes de Mataró

Núm. 44, MARÇ 2015

· L’associació dels Antics alumnes Maristes de Mataró agrupa tots els exalumnes maristes de la ciutat, tant de l’antic col·legi del Sagrat Cor com de Valldemia.· Entitat d’exalumnes maristes degana de tot l’Estat, fundada el 1902. · Domicili social Col·legi Valldemia: La Riera 124. Apartat de correus 6 - 08300 Mataró.· Telèfon a disposició dels socis: 600 470 067, Fax: 93 741 42 98, E-mail: valldemiantics@gmail.com· Aquest butlletí es tramet de forma gratuïta a tots els associats, junt amb l’ESTIL DIRECTE.· Direcció i Maquetació: Clara Soteras i Acosta.· Disseny: Lluís Gallifa.· Equip tècnic de realització: Josep Prat i Molist, Clara Soteras i Acosta i Roger Torres i Liñán.

Concert deles CandelesJoan Vives, Gustavo Legido i els alumnes del col·legi

Record a unGermà maristaOrgue, monestir i... Germà Simeó Camprubí

2

7Festa AnyalLes promocionsdel 1965 i 1990 celebren els seus 25 i 50 anys

4Facebook:Un antic alumne a Àustria“Trobo a faltarparlar en català”

8

La mirada deSaül GordilloÈtica en globalització digital

3

BEQUES D’ESTUDIL’exposició dels treballs

es farà al col·legi el dia

24 d’abril a partir de les

15:30h

El futur de la ciència,

la tecnologia, les

humanitats i les ciències

socials, a Valldemia!!!

4 premis de 300€ pels millors treballs de recerca de2n de Batxillerat

2

S PS

QU

E

Núm

. 44

CONCERT DE LES CANDELES

Com cada any, l’època en què se celebren les Festes de la Llum a Va-lldemia tenen un colofó musical: el concert de les candeles que organit-zen els Antics Alumnes de Valldemia, una cita ja marcada al calendari tant per tots aquells que volen veure les virtuts musicals dels alumnes del col·legi com per aquells que volen gaudir d’un concert amb professio-nals de renom. Enguany, Joan Vives, flautista de bec i divulgador musical actualment a través de Catalunya Rà-dio, i Gustavo Legido, professor de Valldemia i pianista clàssic a diferents formacions, van tocar un repertori molt adient per fer pedagogia musi-cal, com a tots dos els agrada, sota

Joan Vives i Gustavo Legido, duo de renom per mostrar la família de les flautes

Article realitzatper Clara Soteras @ClaraSoteras

el nom “Joc de flautes”. Obres de J.S. Bach, A. Corelli, L.V. Beethoven, Ma-nuel Oltra o F. Mancini van captivar al públic mostrant des de la flauta sopranino, amagada en una butxaca interior de la jaqueta de Joan Vives, fins a una flauta baixa, tant llarga com el mateix intèrpret. Anècdotes i his-tòries de tot el conjunt de flautes van fer riure els oients que no coneixien aquest instrument amb tanta profun-

ditat i molts d’ells havien après a to-car a l’escola.

Abans dels concertistes, però, els alumnes van demostrar les seves ha-bilitats al piano, al violoncel, i aquest any, més que mai, s’han atrevit amb la veu. Peces de tots els estils, des de Coldplay, Adele o Christina Aguilera fins a L.V. Beethoven o R. Schumann, passant per Roxette i The Beatles, van omplir la capella de l’escola sota

MÉS FOTOS DEL CONCERT DE LES CANDELES

Alumnes participants al concert al costat deJosep Prat, Joan Vives i Gustavo Legido. Foto: C. S.

3

S PS

QU

E

Núm

. 44

LA MIRADA DE SAÜL GORDILLO

Ètica en globalització digital

La policia de Seattle ha creat un canal de YouTube per penjar vídeos de les seves actuacions i detencions, en un intent de contribuir a la transparència interna i reforçar la seva credibilitat i prestigi socials. Les xarxes poden ser utilitzades com a eines per esvair sospites de males pràctiques i esmorteir les denúncies falses, que també n’hi ha. El problema d’aquestes decisions, com la del cos policial de Seattle, és que la imatge dels detinguts o les persones implicades en els enregistraments es pot veure perjudicada, esdevenint un atemptat contra l’honor o la privacitat d’aquests ciutadans. Que el canal de YouTube sigui útil per al cos policial pot suposar un perjudici, una retallada de drets, per als ciutadans de Seattle, siguin o no delinqüents.

A Catalunya, hi va haver una gran polèmica quan el Govern va començar a instal·lar càmeres a l’interior de les comissaries dels Mossos d’Esquadra. Alguns mitjans de comunicació i sindicats policials van posar el crit al cel, contra l’aposta política de posar càmeres en dependències policials per intentar reduir les males pràctiques o les falses denúncies. Alguns casos recents, com el d’un empresari mort al Raval o el polèmic cas 4-F, que han posat en entredit alguns agents dels Mossos i Guàrdia Urbana de Barcelona, respectivament, demostren que aquest és un debat vigent al nostre país.

La fórmula exitosa hauria de ser combinar el bon ús de la tecnologia i d’internet per a potenciar la transparència i, alhora, garantir la privacitat i el dret a l’honor dels ciutadans preservant la seva imatge.

Amb els anys, hem acceptat que s’instal·lin càmeres en nombrosos indrets de l’espai públic. Les càmeres han servit per resoldre actes delictius sota investigació. També són, en si mateixes, un element per millorar la seguretat als carrers i places. Però la gestió dels enregistraments i el respecte a les lleis que protegeixen les nostres dades i imatge són fonamentals per no caure en frivolitats ni ocurrències.

Els Estats Units ha declarat internet bé comú i s’ha proposat preservar la neutralitat de la xarxa, és a dir, que no hi hagi una internet lenta per a determinats continguts i ràpida per a d’altres sotmesos als interessos de les grans companyies. Al Mobile World Congress, Facebook i Google han llançat el seu repte de fer arribar internet a molts més països i ciutadans del món. En aquest context, doncs, va sent hora que la ciutadania incrementi la conscienciació sobre l’impacte de les noves tecnologies i de la xarxa en les nostres vides. La globalització digital dilueix el paper dels governs, esvaeix els límits de les fronteres administratives i imposa un terreny de joc nou amb amenaces i riscos també nous. Sentit comú, màxima exigència i prudència són bons eixos per a l’ús ètic i la convivència en l’esfera digital.

Saül GordilloPeriodista

@saulgordillo

la llum de les candeles repartides per tot l’altar. No van aconseguir escal-far la capella, però sí que van crear un ambient càlid que va fer pujar el nivell dels alumnes. El públic, durant la mitja part, entre el concert dels alumnes i el pianista i flautista van comentar-ho especialment, acom-panyats del ja tradicional vi calent i els llantions, similars a unes magda-lenes farcides de melmelada amb un bocí de xocolata per imitar la llum de les candeles.

La música, però, no va deixar de so-nar a la mitja part, i és que, Emili Òrrit (tarota), Dani Gadea (tarota), Eduard Galindo (acordió diatònic) i Juanjo Martínez (tabal), també professors de l’escola, van interpretar un reper-

tori d’arrel tradicional de diferents èpoques i estils adaptats a aquesta formació tant poc comuna.

I després de recordar estils dife-rents i instruments tant propers però tan desconeguts alhora, Joan Vives i Gustavo Legido van afegir la cirereta al pastís amb la seva última inter-pretació, les conegudes Csárdás de Vittorio Monti, una interpretació que va fer aixecar els més joves i els més grans que es trobaven a la capella i que ja esperen el concert de l’any que ve fent les seves apostes sobre l’ins-trument que visitarà Valldemia i del qual en podrem aprendre una mica més.

Joan Vives a la capella del col·legi. Foto: C. S.

4

S PS

QU

E

Núm

. 44

FESTA ANYAL 2015

Article realitzatper Roger Torres @RTLbcn

Festa Anyal 2015: L’amistat i la il· lusió mai caduquen

Pocs minuts passades les 7 del vespre del passat 28 de febrer, les promocions del 1965 i del 1990 tornaven al pati del col·legi. Una vegada més, l’Associació dels Antics Alumnes ha organitzat la festa anyal per celebrar els 50 i 25 anys d’ambdues promocions. Enguany, a més a més, els membres del col·legi Sant Josep que celebren els 50 anys d’antics alumnes també es van sumar a la festa, que senten tan seva com els de Valldemia.

Malgrat el pas dels anys, l’alegria entre companys no ha minvat. Ans el contrari, les rialles se sentien de lluny entre anècdotes laborals, sorpreses vitals i experiències úniques viscudes després de l’últim dia de classe a Valldemia. Les ganes de la festa anyal eren tan altes, que hi havia persones vingudes expressament per l’ocasió de Salamanca i Viena.

Un cop finalitzades la rebuda al pati de l’escola i la tradicional missa a la capella, el director Joan Pratdepàdua va acompanyar els antics alumnes a visitar el col·legi: “mireu, allà estàvem nosaltres quan fèiem quart!”, van cridar alguns de la promoció del 1990 en veure la classe propera al museu de ciències naturals.

Per primer cop en les darreres festes anyals, la promoció dels 50 anys superava de llarg la dels 25. I no només perquè eren més a la vetllada, sinó perquè ja s’havien reunit al migdia per dinar plegats i començar a gaudir d’una jornada tan especial de retrobada. Així doncs, no és casualitat que l’anècdota més divertida de la festa la perpetuessin ells: després d’acabar el recorregut pel col·legi, els més llençats de la promoció del 1965 van pujar a l’escenari del teatre per cantar la primera cançó en català que van aprendre a la seva etapa d’escolars.

I perquè tot Mataró sabés que era una vesprada de joia, els antics alumnes van fer esclatar al pati una eixordadora traca que va espantar els que la miraven massa de prop i, fins i tot, alguns cotxes als quals va saltar l’alarma. L’espetec de l’últim petard va donar el senyal perquè tothom es dirigís al menjador per gaudir del sopar, que aquest any s’ha renovat i, per primer cop, s’ha fet en format pica-pica.

Els entrepanets de pernil de gla, les porcions de coca, les croquetes i moltes altres delícies fredes van estar acompanyades de dos plats degustació calents que van servir els professionals del càtering: fideuà i melós de vedella. El nou format de sopar de la festa anyal va permetre que ambdues promocions poguessin gaudir d’encara més estona per compartir experiències.

Entre els que celebraven els 50 anys, molts comentaven l’actualitat política mataronina i catalana, aprofitant que els acompanyaven dues figures polítiques d’alt nivell, com són Manuel Mas (alcalde de Mataró entre 1983 i 2004) i Josep Sánchez Llibre (actual diputat al Congrés). A banda de política, el record d’aquelles anècdotes trapelles i d’aquells germans que els van ensenyar el camí de la vida van fluir en les diverses converses de la vetllada.

Pel que fa a la promoció de 1990, totes les mirades es van concentrar ràpidament en un mural improvisat a un lateral del menjador. A través de fotografies de la seva època d’estudiants, es van recordar aquells instants inesborrables de fa 25 anys que els han convertit en les persones que són avui en dia.

Alguns alumnes de la promoció del 1990. Foto: C. S.

Alumnes de la promoció del 1965 recordant la primera cançó en català cantada a l’escola. Foto: R. T.

5

S PS

QU

E

Núm

. 44

Amb les postres i una copa de cava a la mà, va arribar el torn dels parlaments i l’entrega de la placa commemorativa de l’Associació dels Antics Alumnes. A més a més, els de la promoció de 1990 van vendre números de la rifa que es faria en acabar la vetllada: el premi és una estada a les Avellanes, un indret ben arrelat a la memòria i al cor de tots els antics alumnes de Valldemia.

Josep Prat, president de l’Associació,

reunir tots plegats i mirar qui guanya aleshores.

Entre rialles, abraçades i encaixades de mans, totes dues promocions van acomiadar-se els uns dels altres. L’amistat que va néixer fa 25 i 50 anys i que amb la festa anyal s’ha revifat, de ben segur que no permetrà tornar a esperar ni un any més per tornar a veure’s tots junts i compartir la vida amb la mateixa il·lusió que quan eren infants.

va agrair l’assistència de tothom i va traslladar la veu dels germans que no podien ser a l’acte per motius personals. Acte seguit, va cedir el micròfon als alumnes d’ambdues promocions perquè s’adrecessin als seus companys: “us hem guanyat per golejada”, recordaven els de 1965 als més joves. Amb to divertit i entomant la derrota, els de 1990 van llençar el guant per, d’aquí a 25 anys més, tornar-se a

MÉS FOTOGRAFIES DE LA FESTA ANYAL 2015

FESTA ANYAL 2015

Promocions del 1965 i 1990.Foto: R. T.

6

S PS

QU

E

Núm

. 44

Qui són els antics alumnes de les promocions del 1965 i del 1990?

Quants anys va ser a Valldemia?Jo vaig començar a 1r de Batxillerat

i vaig estar fins a 6è; així que vaig ser-hi durant 7 anys. I com els recorda?

Tinc un gran record de Valldemia. Jo estava a mitja pensió, però guardo un gran record de la relació que vaig tenir tant d’amics, com de professors. La meva formació a Valldemia ha estat molt positiva i crec que m’ha estat molt útil per la meva projecció professional.

Clara Soteras @ClaraSoteras

Roger Torres @RTLbcn

Entrevistes realitzades per:

Quin valor es va endur de Valldemia?Jo ressaltaria els valors de la

disciplina, la formació i el respecte al professor. Després també vaig endur-me la cultura al treball: a Valldemia no només havies d’estudiar, sinó que també s’havia de treballar dia a dia.Alguna anècdota que es pugui confessar?

Hi havia una gran rivalitat futbolística entre externs i interns. Quan ens enfrontàvem, els externs sempre perdíem perquè ells jugaven amb l’arbitratge i el camp a favor, ja que feia baixada cap a la nostra porteria. Un any, però, vam guanyar la temporada 7 a 1 i ens van entregar

una copa... Plena de lleixiu i salfumant per venjar-se!Com està vivint la Festa Anyal?

Jo ja vaig ser a la dels 25 i em va fer molta il·lusió perquè quan guardes un gran record de l’escola, també et fa il·lusió veure a persones que no has vist en molts anys. Avui ens hem retrobat quasi 46 companys, que alguns feia 25 anys que no ens vèiem, i d’altres 50. La veritat és que m’ho estic passant bomba!

Quins cursos vas fer aquí?

Vaig fer 4 anys, 3 de BUP i 1 de COU.Recordes l’escola com l’has vist avui?

He vist que ha canviat l’estructura de les classes, però pogut localitzar el laboratori i algunes de les nostres aules.

Quina anècdota pots explicar?

La veritat és que hi ha moltes anècdotes, però puc explicar el que feien els companys quan feien fora algun alumne de classe. Com que les classes tenien vidres a la part superior, quan

Josep Sánchez Llibre Promoció del 1965 Diputat al Congrés

Lourdes Pardo Promoció del 1990 Metgessa a Salamanca

eren un parell o tres, s’enfilaven l’un sobre l’altre i anaven passant per les diferents classes. Llavors, els que estaven a dins el veiem passar per allà mentre el professor anava explicant.Quants anys fa que no veies els teus companys?

Doncs a la majoria fa 25 anys, per-què vaig marxar cap a Salamanca per estudiar el MIR i allà em vaig quedar. Pensava que no els reconeixeria, però els que feien tonteries les continuen fent, no hem canviat tant.

Josep Sánchez Llibre. Foto: R. T.

Lourdes Pardo. Foto: R. T.

FESTA ANYAL 2015

7

S PS

QU

E

Núm

. 44

RECORD A UN ANTIC ALUMNE

Orgue, monestir i...Gmà. Simeó Camprubí

Es ben sabut als ambients dels antics alumnes maristes, que la rotació dels germans entre les diferents comunitats d’una província és habitual. Vull dir que la permanència d’un marista a una mateixa ciutat o casa de l’institut no és llarga, i que també és possible una segona o tercera estada.

A l’igual que l’efecte de retrobar un vell amic, la destinació a Mataró d’un professor que ja havia estat a la ciutat, és molt agraïda per tothom. Coneix la casa i la seva història, el tarannà propi, i sobretot a persones amb qui compartir el dia a dia. En el cas concret dels antics alumnes, més encara ja que ens apropa als vells professors que en alguns casos ara són professors dels nostres fills.

Bé, doncs, en aquest context vet aquí que fa pocs anys ens vàrem assabentar de l’arribada a casa del Gmà. Simeó Camprubí, “Simi” per quasi tothom, professor a la Valldemia dels noranta. El rebombori era garantit. Home de conviccions maristes, de país, de relació, de símbols de música i d’acció. Li agrada

fer coses i ha estat així. Ha tingut la responsabilitat de la comunitat de germans, ha establert una nova celebració de la diada de Sant Marcel·lí i ha posat música a totes les celebracions de l’escola.

Fa uns mesos ens vàrem trobar a la casa dels germans per acomiadar-lo. La plaça d’organista del Monestir de les Avellanes ha tingut més força i cap allà ha anat. De fet, un monestir no és complet sense un “cantor”. Ja hem trobat a faltar el seu acompanyament musical, i no tant sols a Valldemia. En aquest temps a la ciutat ha portat els seus “sons” a altres esglésies, a la basílica de Santa Maria, i a la Missa de les Santes, interpretant tant amb l’orgue petit com en el monumental i participant en l’organització del Festival d’Orgue.

El company Ramon Reixach, en representació de la parròquia i del festival, i el nostre president Josep Prat li van agrair la feina feta en aquet període tot desitjant-li el millor en aquesta nova responsabilitat, demanant-li que ens consideri la seva segona casa.

L’Associació d’Antics Alumnes Maristes de Valldemia

Gmà. Simeó Camprubí acompanyat de Ramon Reixach a l’esquerra i Josep Prat a la dreta. Foto: J. P.

Quants anys va ser a Valldemia?Vaig fer l’ingrés de Batxillerat fins a

6è, d’aleshores.Què en recordes de la teva estada?La majoria dels meus amics d’ara

encara són d’aquells temps. Tinc diversos grups d’amics, però en cada un sempre hi ha un company de classe de Valldemia. Vam estar dels 10 als 17 anys junts i això marca molt.

A més, crec que l’ensenyament que vam tenir a Valldemia ens va servir pel que després ens vam dedicar professionalment. Jo n’estic convençut que, en el meu cas almenys, sí que va influir el que vaig aprendre i els valors que em van ensenyar al col·legi.

Manel Mas Promoció del 1965 Alcalde de Mataró del 1983 al 2004

Quina anècdota ens pot explicar?Doncs a Valldemia vam fer una

obra de teatre que es deia “La venjança d’un barber”, on jo era el barber que havia matat a la meva dona per tallar-se els cabells i encara avui m’ho recorden. A més a més, no sé per què, cada any tocava cantar una cançó popular veneçolana que es titula “Alma llanera”, ja era tradició i tots ens la sabíem de memòria.

Quin valor representa més l’escola per vostè?

Bàsicament el valor de treballar amb els altres, és a dir, que hi ha gent més enllà de tu. Això em va servir molt, perquè després em vaig dedicar a la política i sempre vaig tenir, i tinc, present que hi ha més gent més enllà d’un mateix.

Manel Mas.Foto: R. T.

8

S PS

QU

E

Núm

. 44

FACEBOOK: MARISTES A ÀUSTRIA

Què hi fas actualment a Finlàndia?Estic treballant.

Quina és la teva feina?Treballo en el camp de les comunica-cions mòbils (vaig estudiar Telecos). Després de treballar en diverses em-preses del sector tecnològic (Siemens, Philips, Nokia) vaig fundar una empre-sa amb dos col·legues, que produeix serveis de telecomunicació per con-nectar màquines fent servir xarxes de telefonia mòbil.

Quant fa que vas marxar de Catalun-ya?Vaig marxar el 1997.

Per què vas decidir marxar?No va ser una cosa molt premeditada. Quan vaig acabar la carrera de Telecos vaig anar a fer unes pràctiques a l’estiu a Viena, a l’empresa Siemens. Al principi havien de ser 8 setmanes. Em van demanar si em volia quedar fins Nadal, i després, em van dir que començaven un projecte nou i si em volia quedar fins a l’estiu. Una cosa va portar a l’altra i les circumstàncies en la vida personal i professional van tendir més a quedar-me a l’estranger que a tornar.

Fins quan tens previst quedar-t’hi? Penses en tornar a Catalunya?De moment no tinc una data concreta. Digues-nos una cosa que trobes a fal-tar de la teva terra.A part de les coses típiques com el menjar, el clima, la família, etc. És cu-riós que al cap d’uns anys, encara que parlis l’idioma local (l’alemany, en el meu cas) perfectament, comencis a trobar a faltar parlar en la teva prò-pia llengua. A través de la llengua es transporten moltes coses: un tipus

d’humor especial, expressions que ens donen un sentiment de familiari-tat... És un vincle que es crea durant la infància i que no és possible recrear més tard en una altra llengua, encara que la puguis parlar quasi tant bé com la teva pròpia llengua materna.

Quines diferències de ritme de vida hi ha respecte Catalunya?En realitat no tantes com la gent es pensa. Sí que es dina una mica més aviat (cap allà a les 12:00). En quan a l’hora de sopar no hi ha tanta diferència. Potser la gent pot consolidar més la vida laboral i professional; ja que s’acaba la jornada a les 17:00. Una cosa notable és que els nens van a dormir entre 19:00 i 20:00 i els horaris escolars són força diferents: normalment per nens de fins a 10 anys són de 8:00 a 13:00 i els més grans tenen un parell de dies fins a les 15:00 o 16:00.

Ara ve l’època de la Setmana Santa, com es celebra aquesta festa al país on vius ara? Àustria és un país amb molta tradició catòlica. Hi ha una tra-dició musical molt més forta que a Catalunya i en dates assenyalades hi ha misses cantades (quasi bé cada església o cada poble té una associa-ció coral i fins i tot una orquestra no professional). A part d’això, els nens reben regals del “conillet de pasqua”. També és tradició pintar ous, els quals s’amaguen i llavors els nens els han de buscar per tota la casa o el jardí.

Estàs lluny de la teva família i amics? Com et comuniques amb ells?Parlem per telèfon, el Whatsapp i tot això.

Què en penses de poder estar en contacte amb tots els Antics Alumnes a través del compte de Facebook?Una molt bona idea i una gran iniciativa de qui ho ha portat a terme.Per sort he pogut tornar a retrobar-me amb alguns companys i companyes. És una cosa que m’encanta.

Explica’ns una anècdota durant els teus anys a l’escola.Quan érem petits pensàvem que a la

torre de Valldemia hi havia amagat un tresor. Una vegada, amb alguns dels companys que ens quedàvem a dinar, vam trobar la forma de pujar-hi d’amagat. Durant un parell de setma-nes vam buscar el tresor (el qual no vam trobar mai, és clar). El Germà Administrador va posar fi a l’aventu-ra quan ens va descobrir (vam passar una por brutal, ja que pensàvem que ens farien fora de l’Escola) i a partir de llavors la porteta per la que es pujava a la torre va estar tancada amb clau.

Quin professor recordes més?El professor del que vaig aprendre l’as-signatura més important de totes va ser el Joan Aragón, d’anglès. He pogut treballar a l’estranger, fer amics, llegir llibres tal i com els seus autors els van escriure...

Què és el que més t’agradava de l’es-cola? Els companys.

Un valor moral que t’hagi transmès l’escola:La diferència entre el “m’agradaria”, però no faig res per aconseguir-ho i el “vull” i faig el que faci falta per acon-seguir-ho. Quan he “volgut” una cosa, sempre ho he aconseguit a través de treballar.

Una frase que per tu defineixi l’escola:“Señor Cabrespina, salga a la pizarra”.

“Trobo a faltar parlar en català”L’Anton Cabrespina ens explica com és el país on viu ara i els records que té de l’escola.

Anton Cabrespina LleonartPaís: ÀustriaPromoció: 1990

Entre Àustria i Catalunyano hi ha diferència horària.

→ÀUSTRIA

FEU-VOSAMICS DEL’ASSOCIACIÓAL FACEBOOK